Les culleres de fusta de boix, el Boixar.

El Boixar es troba situat a 1089m sobre el nivell del mar, en un promontori entre el barranc de l’empedrada i … Deu el seu nom a la gran quantitat de boixos (Buxus sempervirens) que creixien a la zona i que fan donar lloc a una notable indústria de fabricació artesanal d’utensilis i cobertes d’aquesta fusta.

Quan arribem al Boixar destaca la seva extensió, ja que va ser el municipi més gran de la setena fins l’any 1900, arribant gairebé a 600 habitants. A partir de llavors va perdre població degut a les guerres i post-guerres quedant-es gairebé despoblat als anys 90.

A partir de llavors, l’augment del turisme rural i la restauració com a segona residència de les antigues cases familiars ha dut que la vida torni poc a poc als seus carrers. Però sobretot destaca la tornada d’aquest moviment quan hi ha les festes de juny i les festes patronals d’agost, quan els veïns tornen a gaudir de la fresca de les seves cases i les antigues tradicions.

Mireu si es fan fer famoses les culleres que fins i tot, el grup de música popular Quicom el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries, han fet una canço per a recordar-les, aquí us deixem la lletra i el video.

Cullera de farinetes
feta de boix del Boixar.
Cullerero Cullerero,
ai!, qui me’n voldrà comprar?
La cullera que no crema
ni al tastar ni al remenar.

Assentat al banc de fusta,
les hores mai he contat.
Au, afanyat, de presseta
que s’ha d’acabar l’estall.
Fa molts anys i encara sento
l’olor de boix a les mans.

Si minjar de fer culleres
o fer màrgens o espardenyes
o cabassos i graneres, no pot ser.
Qui apanyarà la pedra
o l’argila i la seda
o la llata de palmera, qui ha de ser?

Busco el bon tracte d’unes mans;
– En mi sempre faràs tracte.
Tota la saviesa de tants anys;
– Cullerer és lo meu ofici.
Tantes hores ben perdudes en detalls:
– Jo mai he comptat les hores.
La paciència de l’ofici d’artesà.

Dormíem sense taulada
dalt del barranc de Lloret.
Mos trobàvem amb pastors,
serradors i carboners.
Hòmens de monte com natros,
jo només un sagalet.

Agafa ben fort la gúbia,
fixa’t i n’adependràs.
Porta tot lo seu ofici
tallat a les seus mans.
Quan lo Birbo no em mirava,
jo me’l quedava mirant.

Si minjar de fer culleres
o fer màrgens o espardenyes
o cabassos i graneres, no pot ser.
Qui apanyarà la pedra
o l’argila i la seda
o la llata de palmera, qui ha de ser?